dijous, 6 de maig de 2010

DOS POEMES I UNES QUANTES OCURRÈNCIES

Haurem de modificar allò del "cajón de sastre", que és aquell calaix que tots tenim a l'habitació on anem deixant de tot i mai trobem res, per les "carpetes de sastre" que són aquelles on també anem deixant arxius que pensem que algun dia ens poden servir ( la gran majoria, però, queden oblidats en una mar de subcarpetes).

També hi han "pàgines de sastre", que serien aquelles on milions d'internautes van deixant videos, música, dibuixos, inclús hi ha algun agosarat que penja pensaments i hi deixa algun sentiment que altre.

En aquestes pàgines com el youtube o els blocs, podem trobar infinites bajanades i algun tresor. Per trobar-los no disposem de mapes del tresor però sí de cercadors, que al cap i a la fi em pareixen més efectius ( m'imagine aquells antics pirates amb un lloro al muscle i un ordinador portàtil a les mans, buscant al google maps el tresor que un vell mariner va amagar en veure's perseguit pels seus enemics).

Doncs jo he trobat avui dos petits tresors, i us he de dir que em fan més gràcia que no aquells antics tresors carregats de monedes d'or i un munt de joies que deurien pesar més que un elefant que conec que sovinteja el McDonald i al que el metge li ha dit que ha de vigilar el colesterol.

El primer tresor és d'una activitat que vaig fer fa ja quatre anys. I és que el temps passa volant, sol dir la gent. I se m'ha ocorregut ara ( mira, tinc ocurrències hui, com qui diu que té tos) que podriem digitalitzar el temps , emmagatzemar-lo en un ordinador, i canviar-lo a voluntat en un programa editor de temps, allargant els moments feliços i acurtant els més ingrats.

Doncs bé, l'activitat consistia en sonoritzar el poema "el sapito". Si cliques on diu "el sapito" podràs escoltar el poema.


Get your own Box.net widget and share anywhere!

L'altre tresor l'he trobat al youtube. Buscava la cançó "alerta" d'Amaral que tant m'agrada i he trobat aquest muntatge. La princesa del video és un personatge d'un videojoc, però les imatges representen molt bé el poema i m'ha agradat.



I m'ha recordat aquesta princesa, una altra d'una poesia de Júlia Costa, que com aquesta, vol decidir el seu destí, diguen el que diguen els contes.


L'Alícia i el príncep
(Júlia Costa)

L’Alícia dormia sota d’una alzina
I el príncep dels somnis la va despertar:
-Vols ser la princesa del palau de vidre,
la reina més bella d’un regne llunyà?

-No vull ser princesa, ni tampoc ser reina,
vull ser àliga blava al cel transparent,
vull ser marinera, al mar dels meus contes,
o cercar planetes al gran firmament.

El príncep dels somnis va fer mitja volta,
I al trot sense pressa pel vell camí ral,
Va tornar al seu regne de palaus de vidre
Amb una carbassa al sarró reial.

La poesia la vaig trobar un altre dia de sort, al bloc bibliopoemes, que no és per a res una "pàgina de sastre", perquè allí el més fàcil és trobar tresors.

2 comentaris:

classe ha dit...

Manuel eres fantàstic, el millor escrivint.etc Bona nit FERRAN...

classe ha dit...

MANUEL LO DE GIRALUNES ESTA PÈRFECTE I QUE EM DIUS DEL BLOG BIBLIOPOEMES MA DEIXAT SENSE PARAULES BO ADEU FERRAN